Viure dins d'una orquestra

I a l'arribar la setmana d'orquestres al conservatori arriben els problemes. I quin és el problema que més ens afecta a nosaltres, els músics? Pel que sembla el faristol. I no l'objecte en sí, sinó el seient que ocuparem dins l'orquestra.

Per als qui no ho sapigueu, dins d'una orquestra sempre hi ha una jerarquia molt marcada. Cada secció d'instruments dins el conjunt té un cap. Els caps són necessaris per a que el treball en conjunt sigui més fàcil a l'hora de posar arcs, canviar notes...etc. A cada faristol, en general, hi trobem dos instruments. Normalment hi ha unes proves de faristol per decidir qui va a cada faristol. El concertino és el màxim cap de tota la secció de corda i s'ubica a l'esquerra del director, al primer faristol al costat del públic.

En teoría tots els components de l'orquestra han de tocar igual de bé, o han de tenir el mateix nivell tècnic (per això han fet unes proves amb anterioritat) però el que sí que queda clar és que el concertino hauria de ser el millor violinista de tots. I els caps de corda també, perquè són ells els qui prenen decisions molt importants dins de la dinàmica de treball a l'hora d'assajar.  També són d'ells de qui han de pendre exemple tots els altres. Un mal cap de corda empitjora el ritme de treball d'una orquestra. Això és i serà així sempre. Per això es forma un gran espectacle a l'hora d'organitzar els seients. És clar que jo mateixa prefereixo asseure'm davant, però dins d'una orquestra de conservatori això no és important. Moltes vegades les col·locacions les organitzen de manera que tothom pugui anar provant diferentes posicions. No val la pena preocupar-se pel lloc on et posen en una orquestra de conservatori. El que ha d'importar és el lloc que et guanyes a una orquestra REAL amb grans professionals al teu voltant, als quals has d'intentar superar (sempre d'una manera sana si us plau...). Però tot aixó em fa pensar en orquestres, i en quines coses he viscut jo dins d'elles. I com sempre, només em venen al cap les dolentes:



Recordo el primer cop que vaig viure una gran injustícia dins d'una orquestra. Era un estiu de fa anys. I una escola de música va crear una nova orquestra de músics joves. Fixeu-vos si en fa d'anys d'això,  perquè era en un moment en què en canvi de deixar sense subvencions a les orquestres se'ls en donava. L'organització de l'orquestra era com la de quasevol orquestra que acaba de començar: desastrosa. Però en general l'experiència va ser molt bonica i ens va servir a tots per conèixer més repertori i músics de la nostra edat als quals ens seguiríem trobant anys després. El problema va venir quan al cap d'uns mesos ens va aparèixer un correu on se'ns demava un cop més d'unir-nos a l'orquestra per fer un concert a una biblioteca de Barcelona. Jo vaig pensar que era la meva oportunitat per fer per primer cop de concertino perquè els nois del primer faristol no hi podien assistir. Conèixia el repertori perfectament i per lògica de seients em tocava a mi ocupar el lloc. L'assaig general coincidia amb el dia del concert per falta de temps. No sabeu quina sorpresa al trobar-me que el meu lloc estava ocupat per una altra noia que no havia vist mai en aquella orquestra (ni en tota la meva vida). Llavors, jo, que sóc una noia molt sensata, vaig pensar que devia ser realment bona i que segur que mereixia aquell lloc perquè sinó, no l'haurien col·locat allà...

No ho havia estudiat. No coneixia el repertori i fins i tot podria arriscar-me a dir que moltes coses les estava llegint a vista. Ja us podeu imaginar que amb els nervis del concert tot va anar a pitjor. En molts moments em quedava jo sola tocant perquè ella es perdia. No hi vaig voler pensar més en tot això fins que la meva professora em va explicar que la noia l'havien posat allà perquè era filla "d'algú" i aquest "algú" havia decidit que la seva filla mereixia el lloc de concertino encara que no hagués assajat amb l'orquestra i no es sabés ni el repertori. Tot amb el consentiment del director de l'orquestra eés clar, el qual era el màxim responsable de la creació de l'orquestra. La meva professora també em va explicar que el director estava molt agraït per la meva ajuda perquè es notava que dominava el repertori.

I a mi de què em servia saber el repertori si després posen davant d'un faristol a qualsevol només per ordre del seu pare? En quin moment un director deixa que un altre decideixi la col·locació dels músics? A canvi de què? Això sí que és una injustícia i no que et posin darrere d'una orquestra del conservatori. Tampoc vull dir amb tot això que aquesta història em suposés un trauma perquè no va ser així. Sóc bastant passota i no li vaig donar més importància de la que tenia. Però això m'ha ajudat a entendre que la col·locació d'una orquestra del convervatori no m'ha de preocupar gens, perquè al cap i a la fi, serà una assignatura més que acabarà amb un concert el 15 de Juny (hi esteu tots convidats!).