Estudis musicals

He conegut a molta gent que no en té ni idea, de com s'organitzen els estudis musicals clàssics i quina duració arriben a tenir. Pel que fa a l'organització us ho explico a sota i pel que fa a la duració ja us ho responc ara: no acaben mai.

GRAU ELEMENTAL Duració de 4 anys. L'alumne s'inicia en l'instrument que escull i en els coneixements bàsics de la teoria musical en general.

GRAU MIG Per entrar als conservatoris que ofereixen aquest títol és necessari passar unes proves d'accés. La duració és de 6 anys en total. L'alumne continua treballant en el repertori de l'instrument que ha escollit i cap al final d'aquests estudis comença a adquirir un domini de l'instrument i, si es vol, es preparen les proves d'accés al Grau Superior. També s'imparteixen classes d'harmonia, cant coral i conjunts instrumentals (cambra i orquestra).

GRAU SUPERIOR Calen unes proves d'accés per poder cursar-los. Duració de 4 anys on bàsicament s'adquireix un perfeccionament de l'especialitat escollida: interpretació (executar l'obra amb l'instrument escollit), direcció, pedagogia o composició. Hi ha diferents assignatures entre les quals hi ha técniques de composició, història de la música, classe individual d'instrument, conjunt instrumental (orquestra de cambra o simfònica), cambra, repertori o improvisació.

MÀSTER O POSTGRAU Estudis opcionals. Un cop acabat el grau superior molts músics opten per cursar un màster o un postgrau a l'estranger. La duració d'aquest període és opcional però és molt important per assolir un domini de l'instrument absolut i d'un repertori bàsic necessari per encarar la vida professional.

Pel que fa a letapa professional només us puc dir que a Espanya és gairebé impossible dedicar-se a la música deixant de banda l'ensenyament. Hi ha molts pocs concerts i cada dia hi ha menys orquestres però sembla que a ningú li molesta. En algun moment ens hauríem de plantejar fins a quin punt volem arribar. La solució fàcil és marxar a l'estranger (on segurament tots els músics tenen un nivell més alt). La difícil, quedar-se aquí i intentar millorar el panorama musical.

Pas a pas

Aquest any em vaig prometre a mi mateixa fer tot allò que no he fet abans. Tot allò que no havia fet per por. Una por molt gran a ser jutjada pels altres. Una por immensa a fracassar en projectes que per mi signifiquen molt més que feina i hores.

No sé com funcioneu vosaltres en el vostre dia a dia però jo em passo el dia imaginant nous projectes per fer. Dins del meu cap tot sona bé i tot es veu bé. Resulta tan fàcil imaginar les coses i tan difícil portar-les cap a la realitat que acostuma a convertir-se tot en un gran malson. De tots els projectes que passen pel meu cap només en porto a terme un 2%. Tots els altres els tiro a l'abocador de l'oblit per falta de temps, de diners... En el moment que decideixo enfrontar-me a un, el meu cos topa amb el mur de la pura, crua i trista realitat: Tot costa més del que ens imaginem. Si dins del meu cap només havia de passar per dos o tres passos, a la realitat n'he de fer més de trenta. El que més em costa de tot és organitzar pas per pas tot el que he de fer per arribar al resultat final que desitjo.

El problema principal arriba quan descobreixo que no ho puc fer tot bé a la primera. No em puc negar a mi mateixa la llibertat de mostrar allò que m'agrada fer pel simple fet que no és perfecte. Fins ara no havia entès que tot necessita el seu temps. Més ben dit, JO necessito temps per practicar, per fer madurar les idees i en definitiva: per millorar.

Aquest any no he fet cap llista de bons propósits. Aquest any he decidit donar-me temps, deixar-me a mi mateixa cometre errors i mostrar tot allò que vull mostrar sense pensar en res més.

Stereomood

No heu tingut mai una immensa necessitat d'escoltar música però no us ve de gust res del que teniu o coneixeu? Aquell moment en què necessites descobrir un tipus de música perfecta per a aquell moment precís?
Jo avui m'he despertat amb aquest problema. Necessitava escoltar alguna que lligués amb el meu estat d'ànim. No tenia molt clar quin tipus de sentiment o emoció estava sentint, només que era com una barreja de pluja i malestar. No volia res que fos massa alegre ni massa trist (tipo Radiohead). Però no tenia res a l'Itunes que em pogués anar be i tampoc coneixía res per poder-ho buscar per l'Spotify. L'última opció era trucar a algun amic per dir-li: necessito escoltar alguna però no sé què és.
Intentant evitar aquest moment, he anat cap a la carpeta de pàgines webs que en algun dia de la meva vida em van resultar curioses i l'he trobat. Aquella pàgina web que pensava que no estava malament però que n'hi havien de millors. Doncs gràcies a ella he trobat la música per al meu moment.

Abans de continuar cliqueu aquí i deixeu que la música vagi sonant mentre llegiu l'entrada.

Drinkify

Estimats i estimades, aquest cop us presento una entrada una mica diferent. M'agradaria compartir amb vosaltres tot allò que tingui a veure amb la música, així que he decidit anar penjant webs que em vagin semblant interessants. La que us mostro avui, més que interessant, és divertida. La pàgina web relaciona dos elements molt presents durant l'estiu: Música i beguda. Es tracta de Drinkify:

La Criptomnèsia

Ser original en aquest món cada cop és més difícil. La típica frase que diu: "tot está inventat" sona amb més força que mai. Vivim les 24h del dia exposats a rebre informació a través de la televisió, els anuncis i els smarphones. L'artista que vol crear ha de vigilar de no copiar. I encara més quan llegeixi aquesta entrada al blog...

El terme criptomnèsia no surt al Diccionari de la Reial Academia Espanyola però en canvi sí que hi surt el verb plagiar o plagi. El significat literal de la paraula Criptomnèsia és: memòria amagada. El terme el va posar el professor de psicologia Théodore Flournoy i es fa servir per explicar l'origen d'aquelles experiències que les persones creiem que són originals i han sortit de dins nostre però que en realitat estan basades en records de coses que hem oblidat. Per explicar-ho d'una altra manera, la criptomnèsia és aquell succés que explica el moment en què ens apareix en la nostra consciència imatges que vénen de la nostra memòria però que no identifiquem. Llavors aquestes imatges apareixen com a creacions originals pròpies* i aquí és quan comença el gran mal de cap de la nostra societat. A partir d'un estudi d'Ann-Catherine Defeldre titulat Inadvertent Plagiacims in Everyday life s'ha  comprovat que la criptomnèsia no només es troba present en la creació artística o en el món científic sinó també en la vida quotidiana.

Viure dins d'una orquestra

I a l'arribar la setmana d'orquestres al conservatori arriben els problemes. I quin és el problema que més ens afecta a nosaltres, els músics? Pel que sembla el faristol. I no l'objecte en sí, sinó el seient que ocuparem dins l'orquestra.

Per als qui no ho sapigueu, dins d'una orquestra sempre hi ha una jerarquia molt marcada. Cada secció d'instruments dins el conjunt té un cap. Els caps són necessaris per a que el treball en conjunt sigui més fàcil a l'hora de posar arcs, canviar notes...etc. A cada faristol, en general, hi trobem dos instruments. Normalment hi ha unes proves de faristol per decidir qui va a cada faristol. El concertino és el màxim cap de tota la secció de corda i s'ubica a l'esquerra del director, al primer faristol al costat del públic.

En teoría tots els components de l'orquestra han de tocar igual de bé, o han de tenir el mateix nivell tècnic (per això han fet unes proves amb anterioritat) però el que sí que queda clar és que el concertino hauria de ser el millor violinista de tots. I els caps de corda també, perquè són ells els qui prenen decisions molt importants dins de la dinàmica de treball a l'hora d'assajar.  També són d'ells de qui han de pendre exemple tots els altres. Un mal cap de corda empitjora el ritme de treball d'una orquestra. Això és i serà així sempre. Per això es forma un gran espectacle a l'hora d'organitzar els seients. És clar que jo mateixa prefereixo asseure'm davant, però dins d'una orquestra de conservatori això no és important. Moltes vegades les col·locacions les organitzen de manera que tothom pugui anar provant diferentes posicions. No val la pena preocupar-se pel lloc on et posen en una orquestra de conservatori. El que ha d'importar és el lloc que et guanyes a una orquestra REAL amb grans professionals al teu voltant, als quals has d'intentar superar (sempre d'una manera sana si us plau...). Però tot aixó em fa pensar en orquestres, i en quines coses he viscut jo dins d'elles. I com sempre, només em venen al cap les dolentes:

Portar un projecte a terme i no morir en l'intent

No us ha passat mai que un dia us il·lumineu i de cop teniu un munt d'idees al cap que voleu portar a terme? Això és un projecte. L'últim gran projecte que vaig voler portar a terme va acabar sent un projecte boomerang. El vaig llençar amb totes les meves forces i quan va tornar em va fotre una bona hòstia en tota la cara. Sempre em quedo amb la part positiva: ara ja sé que he de fer el pròxim cop. Us deixo un esquema on dono petits consells per fer del projecte un treball positiu. 

·Posar en ordre la pluja d'idees, escollir en quines vols treballar i més endavant plasmar-les en el projecte. Treball sobre com plasmar les idees que volem mostrar on es deixa per escrit què volem fer exactament, mitjançant textos explicatius, articles, imatges i esboços. Recerca dels objectius que es volen assolir amb el projecte.

·Organització: Confeccionar una llista de tot el material necessari. Recerca del personal necessari per crear l'equip de treball: escollir persones amb qui anteriorment ja hem treballat en algun projecte i hem pogut establir una bona dinàmica de treball. Recerca del local o l'espai on es desenvolupi el projecte. Establir un dia i hora que vagi bé a tothom per portar a terme el projecte.

Un cop resolts tots aquests problemes ja podem tirar endavant. És molt important tenir el primer punt tancat en un dossier amb els documents necessaris per entendre el projecte i tenir el segon punt resolt en tots els àmbits.

·Reunió: primer contacte. Una setmana o dues abans del dia escollit per portar a terme el projecte dedicarem una sessió amb tot l'equip per presentar-lo. Mostra dels documents del primer punt, explicació dels objectius que es volen assolir amb el projecte i preparar conjuntament un esquema on s'especifiqui quin paper ha de prendre cada integrant del equip. Per fer-ho més complet podem passar un dossier d'un petit recull d'articles, imatges i esquemes d'informació complementària al projecte.

·Assaig general. Uns dies abans del dia escollit per fer el projecte dedicarem una estona a repassar amb tot l'equip el paper que ha de desenvolupar cadascú i resoldre dubtes. Ens assegurarem que han quedat clars els objectius que es volen aconseguir.

·Realització. Paciència. Intentar crear un ambient de treball relaxat mitjançant música o simplement mostrar molt de respecte pel treball dels altres. Dedicar constanment elogis a la feina dels companys. Tot el que us pugui semblar malament millor es comenta després, a no ser que afecti massa al resultat final.

·Reunió post-realització. Primer comentar els aspectes negatius de la realització però utilitzant molts eufemismes. Després comentar a cada membre de l'equip coses positives que heu observat i donar les gràcies a tothom per la col·laboració.

Fins aquí l'entrada d'autoajuda a aquells que voleu fer coses diferents de tant en tant. Espero que us pugui ajudar en projectes futurs.

10 FETS REALS SOBRE LA VIDA D'UN MÚSIC (o l'intent de músic)

Dels vint anys que fa que visc, 15 els he passat amb un violí a sobre. Després d'uns quants anys he anat descobrint petits detalls de la meva vida que només puc compartir amb altres músics. Petits detalls que de vegades molesten molt i de vegades no són tant petits. Aquí us deixo el meu TOP 10:

Mai hi ha prou hores d'estudi. Encara que a la resta dels mortals els hi pugui semblar mentida, estudiar sempre es fa pesat, fins i tot quan ho fas amb un violí i un llibres d'estudis Rode sobre el faristol.

Aguantar sempre la mateixa pregunta. Aquella típica situació en què et trobes una amiga de la iaia o uns coneguts dels pares i arriba aquell moment de la conversa en què et pregunten a què dediques la teva vida. Dius que fas música i ells SEMPRE responen: molt bé, i a part d'això fas alguna cosa més?

Una carrera poc agraïda. Mai pots arribar a la perfecció (i això ja ho sabem tots) però ser músic vol dir ''superar-se a un mateix cada dia'' i ja de passada també vol dir: ''avui m'agradaria sortir perquè he acabat exàmens però no puc perquè demà assajo amb l'orquestra''.

Una educació musical sospitosa. Si vols cursar uns estudis superiors de música, has d'acceptar dues coses: pagar molt i rebre més aviat poc.

Un futur molt fosc. Si els que estudien magisteri ja ho tenen magre, per nosaltres la cosa està més aviat podrida. Molt divertits els articles que llegeixes al diari on expliquen que han multat una pobra pianista que estudiava a casa seva a hores raonables. En aquest país és posen les multes als que estudien.

Transport públic. I jo encara puc donar gràcies de només transportar un violí. Algú sap com es fa per fer entrar un chelo a les vuit del matí al metro?

Treballar (gratis) per amor a l'art. Doncs la part més divertida de totes és que, si vols, pots treballar molt però gairebémai cobraràs.

Aquells moments de la teva vida en que has de cursar dos estudis a la vegada. Jo vaig fer un batxillerat i vaig preparar uns proves d'accés al grau superior de violí. Encara no sé molt bé com ho vaig fer. Molts músics es troben amb la necessitat de cursar dues carreres a la vegada per no haver de triar entre el que els hi agrada i el que els hi donarà de menjar.

El teu entorn no musical creu que ets una persona molt intel·lectual només pel fet de tocar un instrument i dedicar-hi la major part del teu temps. En serio, no sempre és així.

Sempre tenim la part bona... Ens dediquem al que realment ens apassiona perquè ens neguem a viure en una oficina tancats davant d'ordinadors amb el cafè al costat. La música ens aporta tot allò que ens fa falta. He sentit a dir que conviure amb un músic pot arribar a ser insuportable. Potser sí, la ''carrera de músic'' no existeix. Els anys que passes a l'escola de música o al conservatori són anys d'un aprenentatge tan penetrant que et provoquen una manera de viure, pensar i veure les coses diferent. I per últim, siguem francs, si ho diu Facebook vol dir que és cert: Musicians are so much sexier than normal people.

Si alguna part d'aquest post ha afectat el vostre ser podeu deixar un comentari per reflectir el vostre malestar. Si voleu afegir algun element al top 10, estic oberta a qualsevol suggeriment!