Jo vull ser Anne-Sophie Mutter

Sabeu aquella frase de la canço dels Manel que diu alguna cosa semblant a "els guapos són els rars"? Doncs no ho sé segur però a part de rars, hi ha guapos que a sobre gaudeixen d'èxit professional. Quan parlem d'Anne-Sophie Mutte estem comentant la perfecció humana. Mutter és una de les millors violinistes del segle XX i XXI. Va néixer amb un do musical i a sobre és bellíssima. Raons per odiar-la no en falten.

Viure dins d'una orquestra

I a l'arribar la setmana d'orquestres al conservatori arriben els problemes. I quin és el problema que més ens afecta a nosaltres, els músics? Pel que sembla el faristol. I no l'objecte en sí, sinó el seient que ocuparem dins l'orquestra.

Per als qui no ho sapigueu, dins d'una orquestra sempre hi ha una jerarquia molt marcada. Cada secció d'instruments dins el conjunt té un cap. Els caps són necessaris per a que el treball en conjunt sigui més fàcil a l'hora de posar arcs, canviar notes...etc. A cada faristol, en general, hi trobem dos instruments. Normalment hi ha unes proves de faristol per decidir qui va a cada faristol. El concertino és el màxim cap de tota la secció de corda i s'ubica a l'esquerra del director, al primer faristol al costat del públic.

En teoría tots els components de l'orquestra han de tocar igual de bé, o han de tenir el mateix nivell tècnic (per això han fet unes proves amb anterioritat) però el que sí que queda clar és que el concertino hauria de ser el millor violinista de tots. I els caps de corda també, perquè són ells els qui prenen decisions molt importants dins de la dinàmica de treball a l'hora d'assajar.  També són d'ells de qui han de pendre exemple tots els altres. Un mal cap de corda empitjora el ritme de treball d'una orquestra. Això és i serà així sempre. Per això es forma un gran espectacle a l'hora d'organitzar els seients. És clar que jo mateixa prefereixo asseure'm davant, però dins d'una orquestra de conservatori això no és important. Moltes vegades les col·locacions les organitzen de manera que tothom pugui anar provant diferentes posicions. No val la pena preocupar-se pel lloc on et posen en una orquestra de conservatori. El que ha d'importar és el lloc que et guanyes a una orquestra REAL amb grans professionals al teu voltant, als quals has d'intentar superar (sempre d'una manera sana si us plau...). Però tot aixó em fa pensar en orquestres, i en quines coses he viscut jo dins d'elles. I com sempre, només em venen al cap les dolentes:

Andrew Bird

Segons alguns diaris és l'artista clau del panorama de música folk actual. A simple vista pot semblar el típic guitarretes escanyolit que un dia va apendre a tocar quatre acords. Però Bird és molt més que això, en el seus concerts utilitza principalment el violí, la guitarra, la veu i una manera molt particular de xiular molt semblant al cant dels ocells (sembla què sigui en honor al seu cognom). Des dels 16 anys té el mateix violí que va construir un luthier polac resident a Chicago al qual li va haver de demostrar que mereixia l'instrument. No té formació al conservatori però tampoc li fa falta: segons ell va començar a tocar als quatre anys el violí i des del principi podia reproduir obres de Bach i Mozart només havent-les escoltat. Als 15 anys es va cansar de copiar clàssics i va començar a interessar-se per la música folk i el jazz.

Al 2003 va començar a gravar en solitari però abans va ser el líder d'una banda de neoswing i blues anomenada Andrew Bird's Bowl of Fire, una feina què l'obligava a treballar de professor de violí per poder subsistir i de la qual diu: ''Tens al cap com ha de ser la melodía però és molt difícil transmetre-ho a un altre''.

En general les cançons de Bird van de més a menys. Amb la utilització del loop va gravant línies amb el violí i després hi afegeix veu i guitarra entre d'altres sons. Crec que la clau del seu éxit resideix en el seu estil elegant i la seva posada en escena. És un músic que sap perfectament que està fent i hi posa passió i moltes ganes.

En una època en què tota la música que escoltava em semblava igual, Andrew Bird apareix per trencar aquesta monotonía. Actualment es troba presentant el seu seté disc anomenat Break it yourself que ja és supervendes. Us deixo un vídeo on es mostra una mica de la seva essència però podeu escoltar moltes més cançons al youtube i a altres pàgines com Spotify.

Fonts: EL PAÍS Éxito del violinista orquestra Dimecres 29 de Febrer del 2012

LA VIOLINISTA DE MI TEJADO

La meva gran amiga i fotògrafa Daniela Gómez a part de despendre una energia impressionant allà on va es passa el dia immortalitzant moments. En el seu blog Aplauden los padres podeu trobar alguns dels seus treballs.

Ja fa alguns dies em va proposar crear una sessió de fotos on una violinista fa arribar la seva música a tota la ciutat de Barcelona des de un mirador molt especial.

10 FETS REALS SOBRE LA VIDA D'UN MÚSIC (o l'intent de músic)

Dels vint anys que fa que visc, 15 els he passat amb un violí a sobre. Després d'uns quants anys he anat descobrint petits detalls de la meva vida que només puc compartir amb altres músics. Petits detalls que de vegades molesten molt i de vegades no són tant petits. Aquí us deixo el meu TOP 10:

Mai hi ha prou hores d'estudi. Encara que a la resta dels mortals els hi pugui semblar mentida, estudiar sempre es fa pesat, fins i tot quan ho fas amb un violí i un llibres d'estudis Rode sobre el faristol.

Aguantar sempre la mateixa pregunta. Aquella típica situació en què et trobes una amiga de la iaia o uns coneguts dels pares i arriba aquell moment de la conversa en què et pregunten a què dediques la teva vida. Dius que fas música i ells SEMPRE responen: molt bé, i a part d'això fas alguna cosa més?

Una carrera poc agraïda. Mai pots arribar a la perfecció (i això ja ho sabem tots) però ser músic vol dir ''superar-se a un mateix cada dia'' i ja de passada també vol dir: ''avui m'agradaria sortir perquè he acabat exàmens però no puc perquè demà assajo amb l'orquestra''.

Una educació musical sospitosa. Si vols cursar uns estudis superiors de música, has d'acceptar dues coses: pagar molt i rebre més aviat poc.

Un futur molt fosc. Si els que estudien magisteri ja ho tenen magre, per nosaltres la cosa està més aviat podrida. Molt divertits els articles que llegeixes al diari on expliquen que han multat una pobra pianista que estudiava a casa seva a hores raonables. En aquest país és posen les multes als que estudien.

Transport públic. I jo encara puc donar gràcies de només transportar un violí. Algú sap com es fa per fer entrar un chelo a les vuit del matí al metro?

Treballar (gratis) per amor a l'art. Doncs la part més divertida de totes és que, si vols, pots treballar molt però gairebémai cobraràs.

Aquells moments de la teva vida en que has de cursar dos estudis a la vegada. Jo vaig fer un batxillerat i vaig preparar uns proves d'accés al grau superior de violí. Encara no sé molt bé com ho vaig fer. Molts músics es troben amb la necessitat de cursar dues carreres a la vegada per no haver de triar entre el que els hi agrada i el que els hi donarà de menjar.

El teu entorn no musical creu que ets una persona molt intel·lectual només pel fet de tocar un instrument i dedicar-hi la major part del teu temps. En serio, no sempre és així.

Sempre tenim la part bona... Ens dediquem al que realment ens apassiona perquè ens neguem a viure en una oficina tancats davant d'ordinadors amb el cafè al costat. La música ens aporta tot allò que ens fa falta. He sentit a dir que conviure amb un músic pot arribar a ser insuportable. Potser sí, la ''carrera de músic'' no existeix. Els anys que passes a l'escola de música o al conservatori són anys d'un aprenentatge tan penetrant que et provoquen una manera de viure, pensar i veure les coses diferent. I per últim, siguem francs, si ho diu Facebook vol dir que és cert: Musicians are so much sexier than normal people.

Si alguna part d'aquest post ha afectat el vostre ser podeu deixar un comentari per reflectir el vostre malestar. Si voleu afegir algun element al top 10, estic oberta a qualsevol suggeriment!